crítiques

voleu llegir què han dit de nosaltres?

per Iolanda G. Madariaga
Sortir del teatre amarada d’emoció i la sensació de caminar més lleugera no és massa habitual.
Volem (si volem) -o Si volem, volem- t’acaricia l’ànima i se’t fica dins un pessigolleig que perdura. L’atractiu joc de paraules posa títol a un espectacle que té quelcom de terapèutic. Lali Barenys, Carles Beltran i Namina ho han tornat a fer! Després de Maleïdes les guerres, han tornat a confegir un espectacle que, amb el format de recital poètic, és un prodigi de dramatúrgia. Aquest trio de grans professionals que juguen una mica al marge mentre apunten al cor de l’actualitat amb el seu discurs poètic, ens proposen ara un vol alliberador. Cada text -cantat, recitat o a l’ensems cantat i recitat-, dels vint-i-sis que configuren l’espectacle, ens parla d’una lluita d’alliberament, algunes individuals, altres col·lectives. Lluites antigues que ens deixaren himnes universals com Grandola Vilamorena o lluites silenciades que reviuen cada dia en la intimitat d’una llar; totes tenen el seu lloc en la voluntat de depassar una situació d’opressió i d’injustícia i alçar el vol o, si més no, la de refermar-se en la voluntat de fer-ho. Tot plegat, esdevé un magnífic collage de l’esforç per trencar les cadenes fetes de por, de misèria, de fam, d’angoixa, de basarda... una batzegada al conformisme i una guitza al repòs dels tirans. Un mosaic d’imatges creades només amb música i paraules. A Volem (si volem) no li calen aparells escenogràfics que podrien llastrar el seu vol. Perquè l’espectacle és un cant d’apoderament on la senzillesa forma part de la seva essència. Una proclama, situada a l’extrem oposat del pamflet, nascuda del ferm convenciment que ara és el millor moment per començar a construir quelcom millor per a tothom. Una senzilla posada en escena, mesurada amb precisió mil·limètrica, per deixar respirar el text dit amb cura i intenció, per deixar que la paraula impregni l’aire compartit en comunió serena. Descansar la vista -tan atabalada per les imatges que construeixen altres- per a que la música i la paraula ens evoquin les nostres, les pròpies imatges. Els textos -poemes, lletres de cançons o prosa poètica- van de Shakespeare a Sylvia Plath, de Miguel Hernández a Ovidi Montllor, de presons tan íntimes com invisibles a presons amb barrots i fils electrificats; l’exili com a presó o els alts murs que basteixen el silenci, la incomprensió o l’escarni. L’actriu i directora, Lali Barenys, incorpora quatre textos de creació pròpia que aplaudim amb reverència. En la seva prosa poètica hi ha la filòloga que estima les paraules, no sabem quant d’experiència pròpia, però hi ha, sobretot, la sensibilitat de qui sap despertar empatia. Amb la complicitat de Carles Beltran compositor, arranjador i intèrpret de la música, han anat cuinant l’espectacle a foc lent. Parlar de direcció no és del tot correcte en una creació col·lectiva on la veu de Namina i la seva rotunda presència escènica són un element fonamental. Temes com Alfonsina i el marKorakhané o d’altres, entren a formar part d’aquest recital pensat expressament pel color de la veu de la cantant i la seva versatilitat. Aquest humil però rotund espectacle ha visitat alguna presó catalana, i s’ha pogut veure a espais no específicament teatrals. Ara ha trobat en el Versus Glories un lloc per a seguir caminant. Tan de bo faci un camí ben llarg i el podem retrobar ben aviat. 

EL RÒSSEC DELS TIRANShttps://recomana.cat/obres/volem-si-volem/critica/el-rossec-dels-tirans  

per Francesc Massip
Ho han tornat a fer! Aquest trident de poesia, cant i música que configuren Lali Barenys, Namina i Carles Beltran ha tornat, després de Maleïdes les Guerres, a fer-nos pujar un calfred per l'espinada, a deixar-nos clavats a la cadira i a escurar-nos l'ànima. El seu darrer espectacle, estrenat a la presó de Puig de les Basses i que ha entrat a la festa major de Barcelona per la porta del Versus, és novament una escopinada a l'entrecella dels tirans que han convertit l'estiregassada pell de brau en un presidi de la democràcia.
El títol és una bella homonímia: Volem. O, millor, una brillant antanàclasi: Si volem, volem. Es juga amb el verb volar, encara que els dèspotes maldin per retallar-nos les ales, i el verb voler, perquè només la voluntat insubornable del poble ens farà lliures.
Després d'aquesta declaració de principis inscrita al títol, l'espectacle arrenca poderós, colpidor, emotiu, amb "Grandola Vilamorena" de Zeca Alfonso, l'himne de la revolució dels clavells, una revolta pacífica que a Portugal va triomfar perquè els soldats dels fusells enflocats pertanyien al mateix poble que els cobria de flors, però que aquí han respost als clavells amb clatellades posant en evidència la seva naturalesa d'exèrcit d'ocupació que odia profundament un dels pobles que el paga.
Des d'aquesta àlgida evocació, Volem enfila textos i cançons de Léo Ferrer, Salvat Papasseit, Casasses, Rodoreda, Martí i Pol o Ovidi Montllor, passant pels clàssics Sylvia Plath, Shakespeare, Miguel Hernández o Brecht. Una tria esponjosa i potent que parla del maltracte i de l'expoli, de la necessitat de fugir-ne per sobreviure, de l'etern emigrant, de la invasió, l'ocupació i l'exili, de la persistència del feixisme que ha infectat fins als que se'n deien opositors i se'n creien immunes.
L'enèrgica batuta de Lali Barenys, autora, a més, de tres de les peces més llargues del mosaic, es converteix en implacable tralla contra el conformisme, contra la por a la llibertat, contra l'opressió dels benpensants -per omissió- i dels canalles -per acció dolosa. Un recital límpid i valent, que esdevé sublim en la veu argentada de Namina, un doll vocal original i sempre sorprenent, d'una calidesa tropical, d'una sedosa textura que agombola oïda i esperit. Una veu amb personalitat, que reverbera amb noves irisacions temes clàssics com "Alfonsina i el mar" de Félix Luna i Ariel Ramírez o les "Nanas de la cebolla" d'una altra víctima del feixisme: Miguel Hernández, escrites des de la presó al seu fill acabat de nèixer. De vegades Lali i Namina alternen el recitat i el cant en un crescendo esponerós, com l'impagable "Va com va" de l'Ovidi o "General el teu tanc" de B.Brecht. Tot plegat amb la constant presència creativa de Carles Beltran, autor de diverses composicions, arranjador d'altres i intèrpret en directe que sostè la columna sonora de VOLEM. Un envit al vol. Un convit al voler esborrar el ròssec dels tirans de la faç de la terra!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog